Com altres vies del Serrat dels Monjos la Planetes Transparents ens deixa sensacions contraposades: per una banda trams força interessants i originals (com la xemeneia del Satèl·lit) i per altra la discontinuïtat i la vegetació inevitable d’aquesta paret. En definitiva, una escalada distreta, discontinua, bona per gaudir posant ferros i amb roca variable. Aproximació: Deixem…
La Roca del Corb queda just per sota del Monestir i sobre el Tossal de Mullapans. Hi trobarem una dotzena de vies que arriben als 100 metres de longitud. La Serrat-Torras és una via de concepció moderna, totalment equipada, on haurem de combinar l’escalada lliure i artificial. Menció especial pel segon llarg, una preciosa placa…
Escalar al Serrat dels Monjos implica acceptar una sèrie de condicions innegociables: dosis de vegetació assegurada i roca que va de cutre a exel·lent. Si portem ben assumits aquests handicaps podem gaudir d’un dia d’escalada força agradable. L’Alta Fidelitat, a demés d’oferir-nos la seva ració de matoll i roca dubtosa també ens permet gaudir d’una…
L‘escalada que proposem és la combinació de dos vies: la Glòria, que ens permet escalar la Miranda de Can Jorba i l’Aresta Brucs, que ens mena fins al cim de l’Agulla de Can Jorba. Es tracta de dues escalades totalment diferents; mentre la Glòria és de concepció moderna i molt ben equipada, l’Aresta Brucs, totalment…
La primera sensació que ens enduem a l’arribar al peu de via és que ens trobem davant un itinerari poc atractiu… Però la primera impressió no sempre és la bona. És cert que tindrem certa dosis de matoll, algun replà que trenca la continuïtat de la via i més d’un còdol ballarí; però els trams…
Es tracta potser de la millor via de la Paret de la Codolosa, ben equipada per no patir gens i amb roca de primera. La via, curta com totes les de la Codolosa, es compon de dos tirades del tot diferents: Una primera fàcil, on es superen una sèrie de ressalts amb la major elegància…
Molt aprop de la Cova de la Codolosa, s’enfila la Josep Monistrol, una escalada ràpida, sobre bona roca i de dificultat molt assequible. Com totes les seves veïnes, gaudeix d’una orientació sud que ens garanteix sol durant tot el dia. Una bona opció és combinar-la amb altres vies de la zona.
Quan les temperatures comencen a baixar és el moment ideal per deixar-se caure pel Serrat dels Monjos. Descaradament orientat al sud, les seves vies gaudeixen d’una bona insolació els mesos més freds de l’any. La Guateque és una bona proposta per arribar a la part més alta del serrat. La via evoluciona cercant els millors…
La Paret de la Codolosa ens ofereix les millors temperatures i la millor insolació per quan comença a fer fred. Per contra les vies són curtes i l’aspecte poc engrescador. “L’últim flutter” és una via de dos tirades, de caire esportiu, amb un primer llarg amb una darrera secció vertical prou interessant. Una bona opció…
Via de dificultat moderada que convida a l’escalada pausada, gaudint del tacte de les abundants presses cantelludes mentre cerquem el següent punt d’assegurança, la Cerdà-Pokorski ens ofereix un traçat clàssic carregat de lògica a una de les raconades menys visitades de Sant Benet.
Trinxats és una petita perla del grau moderat. Dos tirades d’escalada esportiva sobre bon conglomerat, ens faran gaudir d’una escalada obligada, però mai exposada. Oberta per J.M. Alsina és una lliçó magistral de com ha de ser equipada una via d’aquest grau. Molt bona opció per acabar d’arrodonir un dia a Sant Benet.
Just a l’esquerra de la popular Om Mani Padme Um de l’Agulla de l’Arbret trobem l’Aitor, una via d’un caire radicalment diferent i del tot recomanable. Al contrari que la seva veïna, l’Aitor és una via que conserva l’essència de l’escalada d’Agulles: escalada sobre plaques excel·lents, equipada per sota i amb les assegurances només allà…
Un dels trets diferencials de la Regió d’Agulles són les seves Arestes Brucs, vies obertes mirant al poble del Bruc, amb un atreviment i compromís que són patrimoni d’una època i d’una manera d’entendre l’escalada. Normalment són escalades curtes, que ens permeten combinar més d’una ascensió per jornada. La Saca Gran posseïx una de les…
La major part de vegades que ens apropem a Gorros veiem cordades escalant la 98 Octanos… Alguna cosa ha de tenir aquesta via per ser tant transitada: potser el generós equipament, potser la bona qualitat de la roca, potser la vertical tercera tirada, potser la magnífica sortida al cim o potser la suma de tot…
Just a l’esquerra de la popular Rataplan trobem “La que hi faltava”, una via de característiques molt similars: grau assequible, vertical, roca de primera i molt ben assegurada (encara que no arriba a l’extrem de la seva il·lustre veïna). En definitiva, una via d’escola que amb el recent re-equipament pot servir per descongestionar la Rataplan.
En Joan Vidal va obrir aquesta via la tardor del 2008 amb una línia força lògica on hi predomina l’escalada artificial. Haurem d’esforçar-nos en algun pas llarg per poder gaudir d’un intens final per abastar el cim de l’agulla. La via es troba totalment equipada i tindrem ombra al matí i sol per la tarda.
La Muralla Oest d’Agulles és una bona opció pels matins calorosos d’estiu donat que la seva orientació ens garanteix una bona ombra fins a les tres de la tarda. La Via dels Rodríguez guanya el cim de la Peluda per aquest vessant; equipada generosament amb parabolts ofereix una escalada vertical i amb cert ambient però…
La Vilmanbar és una via de concepció moderna, que guanya el Serrat de la Pastereta per una de les seves plaques més atractives. Amb un inici vertical però molt assegurat, gaudim d’una escalada agradable i sense gaires preocupacions. Menció especial per la roca a partir de la primera reunió, que farà gaudir als gourmets més…
La Senda del Àngels és una combinació de varies vies a la cara oest de la Portella Gran que dona com a resultat una escalada variada i del tot recomanable. Una primera tirada exigent i un estètic tercer llarg són motiu suficient per fer-hi una visita i gaudir d’una bona ombra els calorosos dies d’estiu.
Original, plaent i fresca, la Lapònia és una via ideal pels matins d’estiu calorosos, amb ombra fins ben bé les tres de la tarda. És una bona opció per quan vulguem gaudir d’una escalada amb poc compromís en un lloc ple d’encant que per sí mateix és mereix una visita.
De totes les Arestes Brucs la del Sentinella és una de les més famoses: estètica, amb roca excel·lent i situada en un dels racons més tranquils del Serrat té tots els al·licients per fer-nos gaudir d’una ascensió de primera categoria tot i la seva escassa longitud. Re-equipada amb químics,s’ha canviat l’esperit de la via, adreçant…
La Panxa del Bisbe crida l’atenció pel seu aspecte voluminós i monolític, sense pràcticament fissures, destaquen les seves plaques de roca exel·lent. La via “Pel Davant” combinada amb la “Canaletes” és potser la manera més elegant de guanyar el cim d’aquesta agulla. Una escalada que comença vertical i sobre roca extraordinària per anar-se tombant fins…
El Lloro és una d’aquelles agulles que fan de Montserrat un lloc únic. Quan venim del nord i veiem la seva silueta no podem parar-nos de preguntar com s’aguanta? Qui l’ha posat allà?… I tot seguit ens envaeixen unes ganes incontrolables de pujar al seu cim. Hi ha diferent maneres de pujar al Lloro, des…
Situada a la vessant nord del Gorro, la Stromberg és una via freda, ideal per quan comença a apretar la calor. Verticalitat, qualitat i quantitat de presses i un equipament molt generós, ens fan fruir de l’escalada sense patiments del primer a l’últim metre. Escalada del tot recomanable, potser la millor via de Gorro.
Tot i que el nom ens pugui fer pensar el contrari la via ens ofereix una escalada fonamentalment en placa (només escalarem en diedre els últims metres del darrer llarg). Continua, ràpida i d’un grau assequible, la podriem comparar amb la propera Funció Clorofíl·lica però un xic més exigent.
La CADE de la Miranda de la Portella és una petita gran clàssica oberta fa més de 50 anys que transcorre pel vessant oest d’aquesta agulla. La via, tot i no ser gaire llarga, ofereix una escalada variada i espectacular, amb trams d’artificial, un ramonage 100% clàssic i algun passatge en lliure prou interessant. És…
La Xavi Rosell és una deliciosa via al vessant sud-est del Bisbe que pot recordar, per la seva estètica, la via Normal de la Bola de la Partió. Malgrat el seu curt recorregut ens ofereix un primer llarg en lliure sobre molt bona roca i una segona tirada amb un artificial d’allò més suggeridor. És…
Anar a Frares és sinònim de tranquil·litat; la llarga aproximació tira a molta gent enrere, però, per contra, ens ofereix uns paisatges i unes vistes que mai ens deixaran indiferents. La via Josep Rigol Romeu, oberta pels germans Masó, és una manera força agradable d’enfilar-nos dalt del cap de la Monja.